30 d’agost del 2012

Rescat, de David Malouf


Un dels episodis més coneguts de la Ilíada, situat al cant XXIV i últim de l´epopeia homèrica, relata la trobada heroica entre el grec Aquil·les i el troià Príam, un príncep i un rei, vinguts de cultures diferents però amb un estatus social més proper als déus que no pas als mortals malgrat ser-ho. La guerra per una ciutat rica en or els ha posat en el mateix camí, però de ben segur que mai haguessin imaginat que un dia es fitarien els ulls i serien capaços, a més, de dirigir-se paraules de consol perquè són enemics irreconciliables i defensen interessos oposats, la immortalitat de la fama i la supervivència d´un poble [una successió de morts tràgiques fa possible aquesta trobada: Hèctor, el fill predilecte de Príam, mata Patrocle, l´amic-germà d´Aquil·les, en combat singular. Aquest, cegat per la còlera, el venja matant Hèctor i ultratjant el seu cos fins a extrems insuportables fins i tot per als mateixos déus, horroritzats per tanta barbàrie]. Aquesta trobada és, sens dubte, un dels moments importants del poema per la seva humanitat, la seva intimitat i la seva saviesa. Mancat del ritme trepidant de la guerra i tot el que aquesta comporta, és un parèntesi en què la mort cruel dóna pas a les paraules, al reconeixement entre dos éssers humans i a l´emoció nascuda del record de les persones estimades que ja no hi són o són lluny. És, certament, un moment esplèndid que cal gravar al cor.

David Malouf, escriptor australià d´origen libanès, va publicar el 2009, vint-i-set segles després, Ransom (Rescate, Libros del Asteroide, 2012), una novel·la que recrea i eixampla magistralment les possibilitats d´una història apuntada ja pel geni d´Homer. El propi Malouf deia que en aquesta trobada entre Príam i Aquil·les va descobrir una d´aquestes “històries no contades que trobem als marges d´escriptors anteriors” i és en aquest sentit que a Malouf sembla interessar-li aquesta miniatura narrativa per aprofundir en la naturalesa dels protagonistas com a metàfora de la condició humana. Qui tem realment Aquil·les? Què li rosega les entranyes? On rau l´origen de la seva crueltat? De debó la seva vulnerabilitat és només física o és la seva fragilitat humana invisible als altres la que el corseca en silenci? Contra què lluita Príam? Qui és en realitat? On viu la felicitat? Quina és la línea vermella que separa la dimensió pública de la privada?

En aquest sentit és Príam més protagonista que Aquil·les i la història gira al seu voltant. La paraula rescat, tan de moda en aquests moments convulsos per a la moderna Europa del segle XXI, sembla fer al·lusió no només al preu que simbòlicament ha de pagar per recuperar el cos del seu fill i poder-lo enterrar dignament sinó, sobretot, a l´experiència aparentment humiliant però necessària al cap i a la fi que haurà de viure per recuperar la seva pròpia llibertat i autoestima com a home. Príam, inspirat per un déu (o no), s´arrisca a fer allò que és novedós i irracional a ulls dels altres: demanar a l´enemic més cruel que mostri pietat posant en perill la pròpia vida i la de tot un poble, perquè és el Rei i com a tal és un símbol i està obligat a conviure amb aquesta llosa. El cos li és una presó, és el càrrec i el nom el que importa, no la persona, els moments íntims són escassos i l´afany d´aventura se li revela com un imperatiu, quelcom irrenunciable per posar-se a prova. Necessita, en definitiva, sentir-se home, i pare, i tendre amant d´Hècuba lluny de les convencions reials.

Malouf inventa un personatge inoblidable per donar la rèplica a tots els neguits del rei, Sòmax-Ideu, un treballador senzill i bon vivant triat a l´atzar (o no) i reconvertit en carreter reial i company de viatge per ordre expressa de Príam. Tot forma part del pla amb l´objectiu de fer les coses amb naturalitat, cercant l´autenticitat que intueix però mai ha assaborit. Sòmax és el revers de la moneda, un Sancho troià que li descobreix a Príam tot un univers de petites coses durant el trajecte des de la ciutat emmurallada fins al campament grec: l´amor per la naturalesa, els secrets que s´amaguen darrera d´uns pastissets, el vincle afectiu amb un animal, l´emoció espontània en recordar la mort d´un fill, tota una sèrie de lliçons de vida que el rei mai no oblidarà. Sòmax és ignorant, sí, pràctic i fill de la simplicitat, però és lliure, un tresor que Príam no coneix. El món de palau, el poder reial és un espai dramàtic, ideal, però no real. Com Ulisses, salvant les distàncies, Príam emprèn un viatge, la seva Odissea particular, que l´humanitza. Quan retorna a Troia ja no és el mateix, alguna cosa dins seu ha canviat i Sòmax és, a la seva manera, un deus ex machina que l´ha rescatat com a home perquè l´ha fet qüestionar aspectes importants de la vida. Res és ja urgent, només el que és important té sentit.

La trobada ocupa el capítol quart de la novel·la. És força fidel a l´original homèric, dos homes es reconeixen pel i en el dolor, Aquil·les es mostra calmat, “alguna emoció purificadora ha netejat el seu cor del fumejant verí que obstruïa i espessia els seus moviments”, Príam ofereix i suplica i rescata el cadáver del seu fill. I retorna a casa com un home nou. En el moment de morir a mans de Neoptòlem, el jove fill d´Aquil·les, la memòria del viatge amb Sòmax será, probablement, un far inextingible.

Després de la lectura de Rescate (beneït estiu!), penso que si Homer el llegís, en passar l´última pàgina faria un senyal d´aprovació amb el cap, pensant que en David Malouf és un deixeble brillant. M´han dit que el 1978 va publicar una novel·la intitulada Una vida imaginaria (La medianoche, Muchnik editores, 2000) en què el protagonista és l´Ovidi condemnat a l´exili per August. Avui, feliç, aniré de compres. Ja trigo.


28 d’agost del 2012

Història menor de Grècia, de Pedro Olalla



L´estiu és, també, temps de llibres i són també ells en part els qui conformen el meu paisatge estival any rere any. De vegades em passa que recordo un estiu pels llibres que he llegit, fins i tot per l´espai (la cambra o el menjador, la terrassa, la platja o el banc davant el mar) on els dits han anat avançant les pàgines tintades del títol triat. Recordaré sens dubte aquest estiu per un parell de lectures que m´han arribat al cor. Una és la del llibre Historia menor de Grecia (El Acantilado, 248, 2012), de l´hel·lenista Pedro Olalla, que compta amb una trajectòria ja molt dilatada en el món de la cultura malgrat s´hagi fet més visible (malauradament) arrel de la crisi grega pel seu discurs transparent i contundent sobre l´estat de deriva  que pateix el país hel·lè. M´ha semblat un llibre extraordinari i emocionant per la seva manera de plantejar la Història amb majúscula i per la seva qualitat literària. Els 126 capitulets que conformen el text final trenen una mena de mosaic en què cada escrit esdevé una tessel·la sense la qual el tot de la història d´una civilització perdria part –encara que petita, però no per això no menys important- de la seva identitat. Són fragments de plenitud històrica protagonitzats per éssers humans –grecs i no grecs- que han aportat el seu gra de sorra i la seva mirada singular en la construcció d´aquest  potentíssim far que encara ens il·lumina exemplarment. De menor, per tant, no en té res tot i que és cert que quan parlem d´Història sovint pensem en relats èpics i col·lectius quan no de cronologies i en el devenir de reis, d´emperadors o de moviments socials que eclipsen moments transcendents i íntims probablement més importants des d´un punt de vista humà. Un Homer avançant sobre les roques a les costes de Jònia imaginant la Ilíada, la bondat fraternal d´Hesíode, inspirat per les Muses, la decisió d´Herodot d´escriure no ja de déus ni d´herois, sinó sobre tots els homes sense distinció o un jove Ciceró enamorat ja de la filosofia i de la paraula són alguns d´aquests moments “estel·lars i heroics” reals sens dubte però gairebé sempre amagats sota les aigües desfermades dels Grans Esdeveniments  que Pedro Olalla ens rescata per recordar-nos que “el fi de la història és ajudar a millorar el món. Aquesta visió humanista em sembla ara mateix més necessària que mai i la lectura d´aquest llibre, imprescindible.




24 d’agost del 2012

La petjada clàssica a Malta (II): la Vil·la romana de Rabat

Mosaic conservat a l´atri de la Vil·la romana de Rabat

Probablement una de les restes romanes més importants de Malta i que més em va captivar durant la meva estada a l´illa és la domus –no pas una vil·la malgrat el nom de l´espai arqueològic- que està ubicada a Rabat, suburbi del nucli emmurallat de Mdina. Es tracta d´una vivenda mitjana molt ben conservada, amb nombrosos objectes quotidians de l’època exposats al Museu que trobem abans d´accedir a la domus. Se sap que era un espai en principi privat però que es feia servir sovint com a centre de les relacions públiques i polítiques de la família propietària. 

Com he dit abans, a la casa s´hi conserven molts objectes i estris de la vida quotidiana sobretot femenins com perfums, restes de maquillatge, etc, i per això se sap millor com era la vida del dia a dia de la classe més benestant, ja que prestaven molta atenció a l´ornamentació personal. 

A l´interior de la domus encara es poden observar els espais perfectament diferenciats, com l’atri -amb un gran mosaic al centre descobert el 1881 en molt bones condicions- o el tablinum –el despatx del paterfamilias- al costat dret de l’atri i algunes de les esculturetes que hi havia al larari o capelleta familiar que també han gaudit d´una òptima conservació.  

A la part exterior hi ha restes d’un jardí amb el seu peristil, restes d’un molí de pedra i pedres de diverses construccions que no s’han arribat a identificar. És així com aquesta domus s´ha convertit en una mena de museu que aplega diferents restes trobades a l´illa. 

I fins aquí la meva crònica d´un viatge per la mediterrània illa de Malta. Us recomano que si podeu, enfileu algun dia la vostra proa cap a aquest bell indret, un testimoni de luxe de la petjada dels antics. 



Anna Ruiz De la Fuente

18 d’agost del 2012

La petjada clàssica a Malta (I)


Com prova l´estiu, mariners de l´Odisseu? Jo acabo d´arribar d´un fascinant viatge per l´illa mediterrània de Malta i us vull fer cinc cèntims de la meva experiència. Com ja sabeu, els romans i altres pobles vinculats al Mare Nostrum (mai millor dit!) van ser uns grans conqueridors de gran part d’Europa i per això avui dia encara a molts països es poden observar i estudiar restes de la seva petjada històrica. I aquesta petjada també es pot descobrir a l’illa de Malta, de fet un arxipèlag de tres illes –Malta, Gozo i Comino- situat al sud de Sicília, on segons algunes fonts historiogràfiques antigues els romans van fer la seva primera incursió al 255 aC, encara que segons l’historiador Tit Livi la seva incorporació a Roma es va produir el 218 aC, quan la flota del general romà Tiberi Semproni Longus va fer capitular la guarnició cartaginesa que la custodiava durant el seu camí cap a Cartagena en el transcurs de la Segona Guerra Púnica.

Colonitzada al llarg dels segles per pobles autòctons, fenicis, grecs, romans, cilicis, cristians, àrabs, turcs, francesos i anglesos, de qui es van independitzar el 1964, a Malta hi trobem diverses restes romanes, com una domus –l´anomenada Vil·la romana de Rabat a la qual dedicaré la segona entrada d´aquesta petita crònica- amb un mosaic central conservat en la seva totalitat com a element principal a més d’altres espais quotidians i gran part de les restes de les construccions de pedra que conformaven l´hàbitat tradicional romà. A més, a l´illa de Gozo, i que de fet forma part del país, hi localitzem també la seva herència en una gran pedra de molí molt utilitzada a l’època i conservada en el seu lloc original.

Restes de molí romà trobat a l´illa de Gozo  [Fot.: Anna Ruiz]

També a l’illa de Gozo podem visitar una preciosa referència literària, la Cova de Calipso on, segons l’Odissea,  la nimfa del mar va retenir l´heroi Odisseu durant set anys amb l´esperança d´aconseguir que l’heroi, rendit als seus encants i a la seva promesa d´immortalitat, es quedés amb ella encara que finalment, per designi del pare Zeus, no ho aconseguís.

Cova de Calipso, a l´illa de Gozo [Fot.: Anna Ruiz]

Aquest és un fragment del poema homèric en què es descriu la cova,

Quan [Hermes] arribà per fi a aquella illeta remota,
Abandonà el mar de color violeta i, per terra,
Es dirigí a la gran cavitat on vivia la nimfa,
La de cabells arrissats. La trobà que era dins de la casa.
Un gran foc cremava en la llar, i de lluny perfumava
l´illa amb l´olor de la llenya encesa de cedre i de tuia.
Ella, a sa casa, mentre cantava amb veu dolça, atenia
La llançadora del seu teler, que era d´or, i teixia.
Un bell bosquet ufanós hi creixia, al voltant de la cova,
Tot de bedolls, de pollancres i de xiprers olorosos,
on moltes aus de grans ales tenien el niu i dormien:
òlibes i esparvers, i cornelles marines que grallen
sense parar i per dins de la mar és on troben faena.
Tot al voltant de la balma profunda hi havia una parra
que s´estenia amb pomells abundants de raïm, vigorosa.
Quatre fonts en filera vessaven una aigua molt clara,
en direccions diferents a pesar de brollar totes juntes.
Prats suaus de violes i de julivert s´estenien
al seu voltant. Era un lloc on un déu immortal, si hi anava,
s´admiraria de veure´l i el pit s´ompliria de joia.

[Cant V, 55-74, Proa, versió de Joan F. Mira, 2011]

Per acabar, dir-vos que l’aqüeducte més antic i paradoxalment més ben conservat dels dos que podem visitar però no d´època romana és el de Wignacourt, ubicat a la població de Santa Venera, entre Rabat i La Valletta, la capital de l´illa de Malta, de grans dimensions i longitud. Sabem que és més antic perquè els carreus de construcció no estan col·locats amb tanta precisió, el seu tamany és major i és d’una alçada més petita, veient també aquestes característiques en els arcs. Aquesta construcció va ser promoguda per Fra Alof de Wignacourt, Gran Mestre de l´Ordre dels Cavallers de Sant Joan o Cavallers de Malta, des de 1601 fins a 1622.

Aqüeducte de Wignacourt a Santa Venera

Fins aviat, tripulants!

Anna Ruiz de la Fuente
2n Curs del Grau d´Educació Primària (UB)




3 d’agost del 2012

De Barcino a Massachusetts


L´estiu del 2013 es complirà una dècada des que vaig acabar els meus estudis del batxillerat humanístic a l´escola Vedruna-Gràcia de Barcelona. Recordo aquells vells (i bells) temps en què els meus companys i jo ens deixavem captivar pel mestratge que ens regalava el món de les lletres en general i el del clàssic en particular a les classes de grec i de llatí, on ens anavem amarant d´humanisme de cap a peus sentint-nos diferents de la resta de companys i gaudint de l'experiència de conèixer els orígens de la nostra cultura, de la nostra llengua i de nosaltres mateixos. La passió d´en Jordi em va enganxar de tal manera que fins i tot vaig centrar el meu treball de recerca en la cultura grecoromana, cercant el filó de mites clàssics que han estat font d´inspiració per a les pel·lícules de Walt Disney.

Acabada aquella etapa educativa a Vedruna, he passat set anys més a la Universitat formant-me com a filòloga (en l´especialitat d´anglès) i com a mestra de Primària. Durant aquests anys he tingut l'oportunitat de treballar amb nadons d'escoles bressol, amb nens i nenes de les etapes d' infantil i primària, amb estudiant de l'ESO i del batxillerat, i fins i tot amb adults disposats a aprendre anglès. El darrer any de la meva vida s´ha caracteritzat per la frustració de saber-me altament qualificada i preparada per endinsar-me en el món de l'ensenyament però de trobar-me, malauradament, les portes tancades allà on anava. Durant l' últim mes de juny vaig repartir i enviar al voltant de 180 currículums per tota la ciutat (i altres països), sota un sol abrusador i amb la sensació de trobar moltes més cares de pomes agres que no pas amables. Creia que la meva vida giraria al voltant de l´educació i de  l'ensenyament de l' anglès però...

Heu de ser conscients que la vida dóna moltes voltes i que mai sabeu on us poden portar els seus viaranys, i molt més ara, una època de crisi mundial profunda econòmica i de valors; valors que us asseguro que en Jordi i els altres professors de l'escola em van saber inculcar. Mireu si aquesta vida pot arribar a ser màgica i cíclica que fa tot just una setmana  m'han ofert una feina a una escola pública de Massachusetts com a professora de llatí. Jo que ja havia deixat de banda tots aquells anys a Vedruna, ara he sigut conscient de la importància que van tenir totes aquelles classes, sessions de teatre, balls de sirtakis i un llarg etcètera; jo que vaig dedicar un any sencer a comparar la cultura grecoromana i l' americana a través del sedàs de l´iconografia popular de Disney, ara em disposo a fer les maletes i a alçar el vol (mai millor dit!) per ensenyar als adolescents americans tot el que li deuen als antics. 

Un consell final: aprofiteu aquests anys màgics a l'escola, apreneu i absorviu com esponges tot el que els vostres mestres us vulguin ensenyar perquè, en aquesta vida, mai se sap què ens depara el futur i on es troba el nostre destí!

Mireia Ilarri