26 de març de 2017

Akrotiri, de jaciment arqueològic a joc de taula

akrotiri_portada.jpg

Fa unes setmanes, estudiant per a un examen de geografia grega vaig descobrir un altre exemple del llegat de la cultura clàssica en l’actualitat. La "descoberta" que us explicaré té a veure amb l'assentament arqueològic d’Akrotiri, una ciutat coneguda també com "la Pompeia de l'Egeu" pel seu excel·lent estat de conservació, degut a una erupció volcànica datada a la segona meitat dels segon mil·leni aC. Es tracta d'un jaciment de la civilització minoica de l'edat de bronze situat a l'illa grega de Santorini (anomenada Thera en la antiguitat), que forma part de l'arxipèlag de les Cíclades i està ubicada a uns 100 km. al nord de Creta. Fins i tot se l'ha relacionat amb la seu del misteriós i antiquíssim continent perdut de l'Atlàntida.


La qüestió és que, cercant més informació, vaig descobrir que Akrotiri també és el nom d’un joc de taula.
Aquest consisteix en posar-te en la pell d’un explorador a l’època de la Grècia clàssica. En el joc has de solcar el mar Egeu a la recerca dels llegendaris temples minoics. Has escoltat rumors d’on es troben a altres navegants i has aconseguit mapes secrets que es creia que eren un mite. Per aconseguir-ho, hauràs de guanyar recursos a les illes properes a Thera ja que aquesta és pobra en matèries primeres. A continuació, t’hauràs d’orientar al mapa per guiar-te a través de la seva geografia i aconseguir així el teu objectiu. El premi: que els déus et beneeixin per sempre amb vents favorables (que no és poca cosa, pregunteu-li a Ulisses!).

Aquest joc es va editar per primera vegada el 2014 de la mà de Z-Man Games. No està disponible la versió en castellà ni en català, tot i que es poden trobar les instruccions traduïdes a l’espanyol. És un joc per a dues persones amb una edat mínima recomanada de 13 anys amb partides que poden allargar-se uns 45 minuts de mitjana.

39_akrotiri.jpg

Si l'aconseguiu i us animeu a jugar-hi, que els déus us siguin favorables! Per cert, coneixeu cap altre joc de taula relacionat amb el món clàssic?

Bernat Pareja
1r batxillerat humanístic


23 de març de 2017

Referències clàssiques a The Flash (II)




La sèrie basada en els còmics de DC, The Flash, ho ha tornat a fer!

El curs passat ja vaig encetar la sèrie amb una primera entrada dedicada a la relació del casc alat de Jay Garrick amb el del déu olímpic Hermes.

En aquesta tercera temporada, concretament en el capítol traduït com “Atac a Gorilla City”, Barry Allen (The Flash) viatja un altre cop a un univers paral·lel, concretament a una ciutat en el cor d’Àfrica on habiten goril·les altament intel·ligents, per salvar un amic seu juntament amb els seus companys.
A causa d’uns fets inesperats, el ràpid superheroi acaba lluitant amb el líder d’aquests primats.

Com si la història es repetís i no ens fos aliena, els guinistes i productors de la sèrie han fet d’aquesta lluita una batalla a l’estil dels gladiadors romans. Per començar, es mostra el que seria un amfiteatre al més pur estil clàssic, identificable gràcies a les diverses graderies disposades per acollir molts espectadors; a més a més, l’arena reprodueix l'espai central on es disputarà el ferotge combat. 


D’altra banda, en diverses escenes apareixen els goril·les amb equipacions militars romanes com un escut (scutum), una javelina (pilum), un elm (cassis o galea) i pectorals (lorica) –podeu llegir més sobre aquesta qüestió a l’entrada del Dani-.


Seguint el model de l'exèrcit romà, al final del capítol es veu una gran quantitat de soldats-legionaris formats per començar una guerra contra els habitants de la Terra de The Flash…


Així doncs, de nou queda demostrat que estem envoltats de referències clàssiques i que l'antiguitat no ha deixat mai de ser una font d'inspiració inesgotable per a sèries i pel·lícules de tots els temps.

Cristina Tamashiro Famiankova
1r de batxillerat humanístic



20 de març de 2017

Miles gloriosus de Plaute: visca el teatre!



El proppassat dimecres, 15 de març (cavete idus Martias!), els llatinistes de 4t vam anar al Teatre Joventut de l'Hospitalet a veure la comèdia de Plaute Miles Gloriosus, representada per la companyia gaditana d'El Aedo. Aquesta tracta sobre les desventures de Pirgopolinices, un soldat molt fanfarró i mentider que es creu ser el millor però que, en realitat, és un desastre; els esclaus, en aquest cas l'astut Palestrió, volen aconseguir la llibertat, però per això abans hauran d’aconseguir solucionar tots els problemes que se’ls hi plantegen, una trama molt recurrent en el teatre clàssic.

Tots hem estat d’acord en què l'obra ens va semblar genial. Esperàvem que la dramatúrgia fos molt fidel a l’original, tant en els diàlegs com en la manera d’explicar la història, però ens va sorprendre que ràpidament comencessin a fer bromes i acudits adaptats a situacions més modernes i atrevides. En una paraula, a l'actualització del text a mode de contaminatio cronològica.


A nosaltres, en particular, ens va encantar aquesta representació perquè creiem que va saber captar l’essència de l’obra i els actors, amb la seva vis còmica, van fer que entenguessim el que era aquesta comèdia d'embolics per als antics romans portant les bromes a la nostra època. I tots vam riure molt en les escenes en què es barrejaven anacrònicament situacions d'allò més absurdes. A més a més, és una manera de demostrar que la cultura clàssica també pot ser molt divertida i que es pot relacionar amb molts àmbits de l'actualitat: el teatre, el cinema, l’art, la política, l'esport, ... Tot és qüestió de la nostra predisposició i actitud davant del que passa avui dia.


També hem pogut aprendre, sobretot, de l’estil de Plaute i del teatre de l’època, ja que al llarg de l’actuació anaven afegint al diàleg informacions sobre aquestes qüestions. Per tant, ha estat una experiència fantàstica i que recomanaríem a totes les persones a qui interessi la cultura clàssica en particular i els agradi el teatre en general.

Visca el teatre!

Ainhoa Buendía
Sofía Peris
4t ESO - Llatí


14 de març de 2017

Èdip rei o la impagable al·legoria de l'infortuni


Avui, 14 de març, els alumnes d'humanitats de batxillerat de l'escola hem assistit, al Teatre Joventut de L'Hospitalet, a l'adaptació que la companyia teatral gaditana El Aedo ha fet de la tragèdia grega Èdip rei, obra cabdal d’un dels dramaturgs atenesos més destacats, Sòfocles.

    


Tots plegats hem pogut gaudir d’aquest drama amb desenllaç fatal. Si bé la història del tebà Èdip ja era coneguda per tots nosaltres, certament l'espectacle ha estat diferent i especial, ja que amb només quatre actors s’han cobert tots els personatges, fins i tot amb un cor ben original… Bufa, quina feinada! Els actors han preservat l’essència de l’obra amb detalls molt simples però alhora significatius, com ara el doble paper que ha jugat el cor, amb aparicions en els diferents estàsims però també en alguns episodis. A diferència de la tragèdia original, però, l’ordre d’aparició de certs personatges i fets ha variat atès que es tractava d'una adaptació, tot i que el missatge principal del text s’ha conservat amb tota la seva força: la veritat sempre veu la llum, mai queda amagada; tot i que a vegades preferiríem no assabentar-nos de la veritable realitat, com n’és el cas d’Èdip. Aquesta és la ironia dramàtica i funesta dels versos de Sòfocles.





Gràcies a Creont, Iocasta, Èdip i la resta de personatges hem pogut experimentar una sentiment de catarsi, sobretot en el discurs final del maleït rei en què ell mateix comprova amb gran sofriment que el destí no es pot canviar, que els déus mai no s’equivoquen i que l’home és un llop per a l’home. Plegats, hem pogut patir el suplici d’Èdip en assabentar-se que ell havia donat mort al seu pare Laios, que s’havia casat amb la seva mare i que havia engendrat els seus propis germans.

Per acabar, donar les gràcies a la Societat Catalana de Teatre Grecollatí per aquesta iniciativa i a la companyia El Aedo per oferir-nos l’oportunitat de veure aquesta obra i la seva magnífica interpretació. I és que els clàssics són tresors que ens guarden històries apassionants amb un caràcter alliçonador, de les quals en podem aprendre molt, i que ens permeten reflexionar sobre situacions de la nostra pròpia vida quotidiana. Una magnífica experiència!

P.S.: Esperem que els companys de 4t gaudeixin també demà del Miles gloriosus de Plaute que aniran a veure.


Kènia Sanz
Ana Martínez
Batxillerat humanístic


9 de març de 2017

10 idees equivocades sobre l'antiga Roma


Recordeu l'interessant article sobre l'antiga Grècia, publicat per la revista Sàpiens, que fa unes setmanes  vaig  proposar-vos  llegir  i  comentar  al  blog?  Doncs  ara li toca el torn a l'antiga Roma. Què en penseu?



22 de febrer de 2017

Referències clàssiques als clicks de Playmobil


Qui no ha jugat alguna vegada als clicks de Playmobil fent volar la seva imaginació? Jo us proposo hic et nunc un recorregut pel món clàssic de la mà d'aquests entranyables ninotets. A veure si sou capaços de reconèixer qui o què s'hi representa en les 32 imatges d'aquesta presentació que consta de diferents sèries. La primera, força significativa, fa referència a l'àmbit diví i al d'algunes criatures fantàstiques molt conegudes. A continuació, en segueix una que compta amb la presència de 3 herois i 3 famosos episodis mitològics i, per acabar, deixem el món de la ficció per aterrar en dos aspectes fonamentals del món antic: el temps de la guerra i la milícia i el dels espectacles públics. 
Això sí, heu d'explicar i argumentar el perquè de la vostra tria. Atributs, objectes, animals, ubicació, qualsevol detall que us cridi l'atenció. Bonam fortunam i bona observació!

Jordi





12 de febrer de 2017

L'exèrcit romà durant la República


Durant l’època republicana (509 aC-27 aC), els conflictes bèl·lics i les guerres a gran escala van esdevenir molt més freqüents i ja no eren simples escaramusses o incursions domèstiques. Les batalles requerien més planificació i estratègia, i alhora l’entrenament dels soldats es tornà més professional i exigent: es realitzava un entrenament físic, incloent marxes, curses d’obstacles i maneig d’armes. Allistar-se a l’exèrcit era una condició gairebé sine qua non per millorar l'estàtus social.

La legió, la unitat emblemàtica militar romana, s’organitzà en una estructura molt més formal i estricta. L’equipament el pagava l'Estat, per la qual cosa les despeses van augmentar considerablement. Podríem dir, per tant, que l'exèrcit es va professionalitzar definitivament i va passar a ser el buc insígnia del poder de Roma i de la romanització de molts altres territoris i cultures d'arreu d'Europa.

La lleialtat a l’exèrcit es reforçava amb el jurament de fidelitat i obediència als superiors. També es jurava no desertar mai durant la batalla i les faltes de disciplina es castigaven d’acord amb la gravetat de la falta, com la suspensió del salari, assots, o fins i tot la mort. El càstig per unitats completes consistia en aplicar la pena de mort a 1 de cada 10 soldats, la famosa decimatio (d'on provenen els termes diezmar o delmar amb el significat de castigar).

La República romana va arribar a tenir XII legions, cadascuna amb un nombre i un nom que les distingia, a banda de la creació de guàrdies de les ciutats (legiones urbanae). A més a més, cada cònsol tenia dues legions sota el seu comandament.

Les legions, amb un gruix aproximat de 5.000 efectius depenent de l'època, es composaven de les següents unitats:

CAVALLERIA (equites): Unitat més prestigiosa. L’equipament necessari el pagava el propi soldat. Es dividia en cavalleria lleugera i pesada, i ambdós les comandava un decurió. Eren 300 genets dividits en 10 unitats de 30 soldats.

INFANTERIA LLEUGERA (velites): Llançadors de javelina i fustigadors (molestar l’enemic amb atacs puntuals).

INFANTERIA PESANT: Unitat principal. Usaven casc, escut, armadura, llança curta i espasa curta (gladius). Estava dividida en 3 línies.

HASTATS (hastati): Línia davantera composada pels més joves. Usaven dues llances i el gladius. Avançaven cap a l’enemic fins estar a uns 60 metres, on feien un trot ràpid, llançaven les javelines i desenfundaven les espases.

PRÍNCEPS (principes): Segona línia de formació composada per homes d’uns 30 anys. Usaven el mateix equipament que els primers, però tenien una major protecció.

TRIARIS (triarii): Tercera línia composada pels més veterans. Només entraven al combat en situacions extremes. Formaven una sòlida falange de llançes.

ARTILLERIA: Heretada dels grecs, la perfeccionaren. Alguns exemples són la ballesta, l’onagre o catapulta i l’escorpí o disparador de sagetes, màquines usades per assaltar ciutats o eliminar tropes massives d’enemics.

Aquestes unitats responien a la següent organització de referència d'una legió romana, reformada al llarg del temps i distribuïda d'una manera més o menys definitiva pel cònsol i general Gai Mari a finals del segle II aC:

. 10 cohorts formades per uns 480 homes
. cada cohort es dividia en 3 maniples d'hastats, prínceps i triaris
. cada maniple estava format per 2 centúries de 80 homes (unitat mínima d'atac)
. cada centúria estava formada per 10 contubernis (grups de 8 homes que compartien una tenda de campanya)
. finalment, la cavalleria

Acabo aquesta entrada proposant-vos un interessantíssim vídeo sobre les legions romanes i amb un muntatge que he fet a partir d'un vídeojoc sobre una de les màquines de guerra més temibles de la història. Valete omnes!

Dani Gil Rafart
1r batxillerat d'humanitats

29 de gener de 2017

10 mentides sobre l'antiga Grècia


Llegiu aquest interessant article publicat a la revista Sàpiens sobre alguns dels falsos o no provats  tòpics  que han  arribat  fins a  nosaltres  sobre l'antiga Grècia i comenteu què us ha cridat més l'atenció.


22 de gener de 2017

L'exèrcit romà durant la Monarquia



Durant el transcurs de la seva dilatada existència, l’exèrcit romà va anar canviant i evolucionant de la mateixa manera que el sistema de govern. En aquest apunt, procuraré fer cinc cèntims de les seves principals particularitats durant la monarquia (753 aC – 509 aC).

En els primers temps, no hi havia distinció entre exèrcit (exercitus, -us) i legió (legio, -onis) atès que Roma només tenia una dotació militar (de miles, -itis, 'soldat')  de 3000 infants i 300 cavallers (aristòcrates que es podien permetre l’equipament). No era un cos permanent, sinó que es reclutaven soldats (en argot militar, una lleva) entre les diferents gens de la ciutat, normalment de classe mitjana, segons les necessitats, ja que les guerres eren només petites escaramusses que finalitzaven amb l’hivern. Amb el creixement de la població, el nombre d'efectius augmentà significativament, es va fer estable i, a més, hi hagué una major preparació dels soldats. Les unitats legionàries van passar a tenir quatre mil homes o fins i tot cinc mil.

Hem de tenir en compte que, en els seus origens, l'exèrcit era tan sols un conjunt d’unitats indiferenciades inspirat en la falange etrusca que, al seu torn, s'havia inspirat en la falange macedònica d'Alexandre el Gran i, per tant, en la formació d'hoplites de la Magna Grècia amb els quals havien entrat en contacte. Totes aquestes modificacions es poden traduir en els dos cossos vertebradors de l'exèrcit romà:

Infanteria (peditum copiae): cada legió estava sota el comandament d’un tribú (representant de les tribus en què es dividia la població romana). El cap suprem era el rei i, amb posterioritat, els cònsols. Els infants estaven dividits en cinc classes segons l’armament: a les tres primeres pertanyien els hastati (llancers) o infanteria pesada i a les altres dues els velites (auxiliars), l'infanteria lleugera.

Cavalleria (equitum copiae): la cavalleria de cada legió estava sota el comandament d’un tribú. El cap suprem corresponia a un magister equitum.

Com que cada soldat havia de pagar el seu armament, aquest depenia dels diners dels quals disposava cadascun. Hi havia, en aquest sentit, diferents classes, tot i que la millor equipada era la primera:

-un escut (scutumcircular.
-un elm (galea o cassis) de bronze.
-una espasa curta (gladius)
-una javelina (pilum) lleugera, de ferro i fusta.
-una canellera (munnecum) de metall que contenia un ganivet per atacar per sorpresa en -un mà a mà.
-una cota i gamberes de malla amb pectorals de bronze (lorica) que oferien bona protecció i facilitat de moviments. Més tard fou de metall i s’anomenà Lorica Musculata.
-unes sandàlies (caligae) de pell amb uns dos centímetres de gruix.

Pel que fa a la formació de combat, als inicis ja de la monarquia s’usava la línia simple de
batalla (acies) en què tots els soldats, l’un al costat de l’altre, carregaven contra l’enemic mentre la cavalleria ajudava pels flancs, a l'estil de la falange macedònica. Amb el pas del temps, òbviament, les tàctiques i formacions van millorar molt fins arribar a l'ordenació perfecta de les legions republicanes i imperials.

Continuarà...

Dani Gil Rafart
1r batxillerat humanístic

12 de gener de 2017

La Victòria alada representada en arquitectura




NIKA

“With glory at the wings
And feeling of the game
So many heroes passed
To bring their city fame”

(“Amb glòria a les ales
I el sentiment del joc
Molts herois han passat per aquí
Per portar fama a la seva ciutat”)

Està demostrat que el nostre voltant és ple de referències clàssiques ja que en qualsevol àmbit podem trobar moltíssimes representacions de mites o déus, especialment en l’arquitectura. Els temples sagrats dedicats a les divinitats més importants de la mitologia no són els únics referents, i un exemple en són algunes de les creacions de disseny assistit de l’arquitecte rus Vasily Klyukin. Klyukin és un exitós home de negocis i cofundador d’un banc comercial molt important a Rússia que posseeix, a més, una pàgina web on presenta els seus prototips arquitectònics fets amb ordinador. D’entre els edificis que ha dissenyat trobem referències a dues de les deesses més importants de la mitologia clàssica: l’Atena Niké i Afrodita. En concret, és la representació de la Victòria alada la que més m’ha cridat  l’atenció, ja que va estar inspirada en la famosa Victòria de Samotràcia que podem admirar al Museu del Louvre.

“Faig una crida a la ben poderosa Victòria, desitjable per als mortals, l'única que allibera l'impuls batallador dels mortals i la dolorosa derrota en els combats singulars, que jutja en les guerres, per les gestes portadores de trofeus, aquells sobre qui et llançaràs per dur la molt dolça glòria, ja que tu governes totes les coses, atès que la glòria de tota disputa roman fecunda en els banquets en la molt joiosa Victòria. Però vine, benaurada i desitjada pels ulls brillants, portant sempre un bon final a les glorioses empreses.”
Himne òrfic XXXIII a la Victòria


La Victòria de Samotràcia (del grec Νίκη τῆς Σαμοθράκης) es troba a l’entrada del Museu del Louvre, a Paris, des del segle XIX, tot i que va ser tallada al segle II aC. Aquesta escultura de marbre representa Niké, la deessa grega de la victòria (coneguda pels romans com a Victòria), una dea molt antiga que, pel que sembla, precedeix fins i tot als mateixos déus olímpics. De vegades ha estat associada als mites com a companya d’Atena, amb qui s’identifica. Aquests relats ens expliquen que Niké va passar els seus primers anys entre els mortals, però va tornar a l’Olimp tot just descobrir el lloc més fosc de la humanitat: l’odi, la maldat i els crims. El seu temple està situat a Atenes, i va ser construït al segle V aC per a commemorar la victòria sobre els perses en la batalla de Salamina, al 480 aC. És aquesta una de les raons per les quals els grecs demanen que l’escultura sigui retornada a Grècia.




També se li atribueix com a símbol la velocitat i la destresa per a conduir carros, aspectes que van interessar l’empresari Phil Knight, i va ser així com, el 1968, va néixer la marca de calçat esportiu Nike. El seu logo, dissenyat per Carolyn Davidson el 1971, va ser inspirat per l’ala de la deessa. Però aquesta no és l’única referència a Niké en l’actualitat, doncs durant segles ha presidit competicions atlètiques i militars, i és per això que des dels Jocs Olímpics d’Àmsterdam, el 1928, la deessa és representada al revers de les medalles dels Jocs Olímpics amb una corona de llorer, símbol d’èxit i victòria.




Ana Martínez García
1r batxillerat humanístic