29 d’abril de 2018

Júpiter vs. Apol·lo: taules


Dissabte 28, primera jornada de la nostra vuitena Magna Celebratio particular. Pronòstic meteorològic reservat. Invoquem Apol·lo i Hèlios com a aliats i Júpiter, que sap de la seva voluntat indefugible, somriu condescendent i ens perdona el desencís d'una jornada llargament esperada. Resultat: sol, calor, públic familiar a dojo, activitat frenètica, rostres de felicitat en els trenta-un tripulants que han decidit participar de la festa i la possibilitat de repetir diumenge. Foto de família a última hora de la tarda (alcaldessa inclosa).

Diumenge 29, el revers de la moneda. L'altra cara de la vida. No sempre les coses surten com desitjem. Júpiter imposa la seva llei, no fos cas que ens penséssim més del que som. A Baetulo plou i no fa sol. A les 9.30 decidim anul·lar, a contracor, les activitats previstes. Hem de ser necessàriament estoics i els discipuli discipulaeque així ho entenen. Quin remei! No sempre guanyen les ganes. Així és la vida. De ganes, però, no ens en faltaran per a la propera edició, la XV. 

O Magna Baetulo, hic erimus si di velint!
View post on imgur.com


22 d’abril de 2018

MEDEA, al Lliure


El proppassat dijous, 19 d'abril, els humanistes de l'escola, alguns extripulants i professors del centre vam anar a veure la Medea del Lliure programada fins al 12 de maig. Després d'una intensíssima hora de pura tragèdia grega, sortim amb la convicció d'haver après definitivament i in vivo el significat de termes com κάθαρσις, πάθος ο ἀγών. Una experiència teatral que, qui més qui menys, de ben segur no oblidarà...

Llegim algunes de les crítiques i no podem estar-hi més d'acord:
Justo Barranco
"Part del públic dret, bravos per a Emma Vilarasau i una llarga ovació per a tot l’equip van culminar ahir a la nit la hipnòtica estrena de la Medea que dirigeix Lluís Pasqual al Teatre Lliure de Montjuïc. La total entrega de l’actriu, que es passa tota l’obra xopa i que tant gateja com s’humilia, mossega, mata o es mostra desafiador, el poderós text de l’obra, barreja de les Medees d’Eurípides i Sèneca, i la fascinant proposta escènica, que va deixar el Lliure absolutament irreconeixible, transformant-lo en una immensa caixa negra on de tant en tant s’esdevenen prodigis visuals, van conquerir l’audiència. Era una audiència en què hi havia mitja professió teatral barcelonina i que va sortir de la sala discutint si és la millor proposta de Pasqual."

Javier Pérez Senz
La Medea de Lluís Pasqual i Emma Vilarasau al Lliure de Montjuïc es un pur estremiment. Imprerssionen la mirada lúcida i els recursos magistrals d’un director savi qie ens manté clavats a la butaca durant una hora de tensió permanent, tan ferotge en les imatges com en el poder de la paraula. Paraules trascendents d’Eurípides i Sèneca, donc les dues tragèdies ens barrefgen en la versió concentrada d’Alberto Conejero i el mateix Pasqual, tan vigent i pròxima que fa por com a mirall de la irracionalitat que corre pel món. el potent i hipnòtic muntatge descarrega una tempesta de dolor i de ràbia que no deixa ningú indemne. (···) Davant del volcà de Vilarasau, la sobrietat i l’aplom d’Andreu Benito (Creont) i l’esforç de contenció de Roger Coma (Jasó), i l’eficàcia de Joan Sureda (preceptor) donen volum a un gran repartiment, completat en la funció d’estrena pels nens Adrià Campos i Joan Farssac, alumnes de l’escola coral infantil de l’Orfeó Català.
Andreu Sotorra
"Amb l'actual interpretació de l'actriu Emma Vilarasau, és difícil que es pugui tornar a entendre d'ara endavant el personatge de Medea en el seu registre clàssic. Aquí, la Medea de Vilarasau penetra de seguida en el cos i ànima del que podria ser una dona d'entre moltes dones, mare de dos fills petits, resident en qualsevol veïnatge dels que ens envolten. No només pel vestuari fosc, senzill, teenager, esportiu, d'aire raper, sinó per la ràbia i la valentia amb què Vilarasau perfila la seva Medea, més enllà de la tragèdia, més enllà de la targeta de víctima, una Medea disposada a lluitar fins a l'extrem sense límits per mantenir la seva dignitat, convertint el seu discurs no en un recitatiu de lamentacions sinó en un crit explosiu i en una expulsió de la ràbia que porta dins. (···) La sala gran del Lliure de Montjuïc s'ha ennegrit del tot amagant les arcades típiques de la sala, s'ha menjat espai de platea amb un escenari profund, tancat per una gran pantalla de projecció, i els efectes de pluja i de so fan de pròleg i epíleg de la tragèdia."
Montse Barderi
"El primer encert d'aquesta obra és que va al cor de les paraules. Creant una versió a partir de les obres d'Eurípides i Sèneca a càrrec d'Alberto Conejero i el mateix Lluís Pasqual. Aquí, a la pregunta què ens pot dir Medea avui, ja la podem respondre d'una altra manera. Aquesta Medea sí que ens parla directament a nosaltres. I és que hi ha trossos dels textos clàssics que ja no sentim ni volem escoltar (...) I Conejero i Pasqual eliminen tot el que ja no podem sentir, un tall quirúrgic amb la tradició perquè ens parlin i ens segueixin dient coses. Per això és una Medea com sempre i com mai. (···)  Aquí no hi ha escenes supèrflues, ni elements incol·locables: sense cors, sense llargària, sense escenes de més. Tot al moll de l'os i en carn viva. I l'obra, com en un conjur, et posa, des del primer alè dins la seva màgia, i ja no et deixa anar, i segueixes el foll periple de Medea, fins al final, i per primera vegada entens, pots arribar a comprendre, perquè fa el que fa. Fetillera com cap, aquesta obra t'hi porta. (···) 
I Emma Vilarasau no interpreta una reina, majestuosa atribolada, gelosa o alienada. Aconsegueix una barreja entre bèstia que incuba la febre de la ràbia amb el dolor indescriptible de la nafra més fonda. Durant tota l’obra, excepte una mica abans del final, actua al cim del paroxisme. Un paper en el qual no et pots reservar res, que cal estar al cim del precipici sense treva, amb tots els riscos i coratge que això suposa, el resultat pot ser nefast o sublim. I en aquest cas no hi ha cap dubte: és la millor Medea que he vist en tota la meva vida."
Santi Fondevila
"Lluís Pasqual ho ha fet amb un cop de puny a les emocions d’altíssima i moderna qualitat estètica, amb un impressionant espai escènic d’Alejandro Andújar tot creant una atmosfera aclaparadora i amb una Medea dominada de principi a fi per la ira. Una ira absoluta, salvatge, diria que més de la Medea de Sèneca que de la d’Eurípides, versions sobre les quals, amb Alberto Conejero, ha treballat una dramatúrgia sintètica al servei d’una Emma Vilarasau immensa. Vilarasau expressa amb nitidesa l’acte dolorós de trencar definitivament les cadenes amb el poder del mascle, d’anteposar la dona a la mare. Aquesta és una Medea per a l’actriu a qui el sempre segur Andreu Benito i el quasi irreconeixible Roger Coma serveixen d’excel·lents, imprescindibles sparrings."
Jordi Bordes
"El director Lluís Pasqual advertia que la complexitat d'abordar un clàssic grec és el to en què es presenta. Perque no pot ser naturalista ni massa afectat. Certament, Vilarasau s'exclama i plora sota el xàfec. Però també sap transmetre humanitat ferida, quan s'apropa al prosceni i conversa amb les primeres fuileres de públics (que reben lgun esquitx d'aigua quan es produedueixen les tamborinades). Roger coma també signa un to a mig camí de l'excés i el pare adolorit que, diu, actua, pel bé de la família i no per instints sexuals. Per últim, l'adaptació deixa la tragèdia en poc més d'una hora. Un llampec aclaparador. El millor d'aquesta proposta és, segurament, havcer sabut mantenir l'equilibri en cada un dels aspectes. Aquesta tragèdia, ara, és aigua, és terra, és foc i és aire."
Ens interessa, però, saber la vostra. Quina és la vostra opinió?








18 d’abril de 2018

ECCE XIV MAGNA CELEBRATIO!



Ja és aquí, ja arriba, sant tornem-hi que no ha estat res, una nova Magna Celebratio ens espera el proper cap de setmana del 28 i 29 d'abril, amb forces renovades, noves incorporacions i la il·lusió intacta. SCHOLA ROMANA ET LVDI ROMANI amb novetats que no us podeu perdre. Aix, quins nervis!

Cada any, el darrer cap de setmana del mes d’abril, el Museu de Badalona organitza el festival romà Magna Celebratio, amb la voluntat de donar a conèixer el patrimoni romà de la ciutat a través de la Reconstrucció Històrica. Durant tres dies es combinen les recreacions d’oficis i escenes de la vida quotidiana, portades a terme per grups especialitzats, amb activitats de divulgació, com tallers o conferències, i visites als diferents espais arqueològics de la ciutat romana de Baetulo, l’actual Badalona.
El festival és possible gràcies a la col·laboració i a la feina de molta gent, especialment del Grup de Reconstrucció Històrica de Badalona, vinculat al Museu. Aquesta associació està integrada per persones voluntàries, interessades en el coneixement de l’època romana a través de la reconstrucció de la vida quotidiana, i és la responsable de moltes de les recreacions i exhibicions que es poden veure durant el festival...
I allà estarem nosaltres, colze a colze amb els companys de l'IES Isaac Albéniz de l'amfitriona Baetulo.
I vosaltres, com ho veieu??
JORDI

29 de març de 2018

Un viatge al passat de la mà de BARCINO ORIENS


El proppassat divendres 16 de març, les discipulae et discipuli de Llatí del nostre centre van visitar l'Escola Joan Pelegrí per realitzar una activitat d'Aprenentatge i Servei (APS) on alumnes, ex-alumnes de l'EJP i membres, tots ells, del grup Barcino Oriens van impartir dos tallers de Reconstrucció, Recreació i Divulgació Històrica Romana.
In situ, van poder gaudir -i molt!- del taller d'Ars Ornandi - Ars Ornatrix - Tonstrina et Unguentaria, a càrrec de les Ornatrices Barcinonenses; un taller de pentinats i cosmètica romana en què els alumnes van viure de primera mà com es pentinaven i maquillaven les dominae patrícies del l'alt imperi romà. Van experimentat amb el seu propi cabell i rostre com es veurien pentinades i maquillades com a romanes. També els nois ho van poder viure, ja que els homes romans també gaudien d'aquest privilegi!


I simultàniament, els nostres amfitrions ens van fer reviure un taller d'instrucció militar legionària, amb precises i didàctiques explicacions, on van conèixer de primera mà quina i com era la panòplia dels legionaris romans tot podent-se vestir com ells. I, una vegada amb tota l'armadura i armament al damunt -uns 18 quilets de res!- van aprendre l'Ars Militaria tot desfilant i assajant ordres de combat, com la famosa testudo; el taller legionari va estar a càrrec de la Legio II Traiana Fortis.



I per fer una pausa reconfortant enmig de tanta activitat, Barcino Oriens ens va oferir un esmorzar romà amb Dulcia Panis, Tiropatina Piperatica et Mustum (podeu trobar les receptes a: Ientaculum)
Ja ho veieu! Una manera diferent de viure i gaudir de la Història, que només podeu trobar a l'Escola Joan Pelegrí; l'única escola, si no ens equivoquem, que té un grup de Reconstrucció, Recreació i Divulgació Històrica Romana, el Grup Barcino Oriens, grup plenament consolidat que treballa també, colze a colze, amb Museus i Jaciments per a la dinamització de la Cultura i el Patrimoni arqueològic de Catalunya.

I vosaltres, romans per un dia, com ho vau viure? 

P.S.: Gaudete del següent reportatge fotogràfic! 

26 de març de 2018

TARRACO SCIPIONVM OPVS!

Gens classica de 2n, MMXVIII
El proppassat dimecres, 21 de març, tot estrenant la primavera, els humanistes de 2n de batxillerat vam dedicar el dia a visitar Tàrraco, la ciutat romana que s’amaga sota l’actual Tarragona. Ens llevàvem a unes hores més matineres del que acostumem i molts no coneixíem el territori que anàvem a veure, però si una cosa compartíem era la il·lusió per fer aquesta sortida de la qual n’havíem estat parlant des de feia ja uns quants mesos.

Vam arribar al nostre destí cap a les 9 del matí, el Sol primaveral ens va rebre amb els braços ben oberts i, esmorzats, ens vàrem disposar a començar el nostre particular viatge al passat. La primera parada fou el circ de Tàrraco, un edifici públic de caràcter lúdic amb capacitat per a 25000 espectadors i que es va aixecar durant el govern de l’emperador Domicià, els darrers anys del segle I d.C. A mesura que caminàvem per la Rambla Vella ens semblava més impressionant la majestuositat d’aquesta construcció de l’antiguitat: amb 325 metres de llargada, gairebé la meitat que les dimensions del Circ Màxim a Roma, ocupà la mateixa longitud que l’avinguda actual. Només pensar en totes les quadrigues, bigues i d’altres ludi circenses que s’hi celebraven feia segles, la nostra admiració anava en augment.

Fotografia by Cristina Tamashiro
Seguidament la Via de l’Imperi Romà ens dirigí a l’Antiga Audiència, situada intramurs a la plaça del Pallol, on vam descobrir una maqueta que mostrava quina era la distribució urbanística de Tàrraco i que va servir de suport per tal que alguns companys expliquéssim diverses dades sobre els edificis intramurs i extramurs de l’antiga urbs, com el teatre, l’amfiteatre, el circ, els dos fòrums o la necròpolis. A continuació, vam seguir el camí del Passeig Arqueològic que voreja la muralla romana. D’aquesta, com a curiositat, dir que se’n conserven 1100 metres que conformen el perímetre del casc antic dels 3500 originals. Durant el recorregut, ens vam topar amb algunes rèpliques d’escultures, familiars pels  que cursem Història de l’Art, com l’August de Prima Porta o la Lloba Capitolina alletant els nadons fundadors de la capital de l’Imperi, Ròmul i Rem. Fins i tot, vam trobar diverses columnes de granit provinent de la mítica ciutat de Troia!

Fotografia by Cristina Tamashiro
Fotografia by Anna Planas
Sortint per la darrera poterna, era hora de fer-nos la “famosa” i tradicional fotografia davant del MNAT amb la inscripció “TARRACO SCIPIONVM OPVS” de fons. Després de fer honor a la tradició –un bell i vell costum de la nostra gens classica- vam entrar al museu per visualitzar un breu vídeo explicatiu i, posteriorment, visitar les peces arqueològiques que es conserven en el seu interior: escultures d’herois i déus, mosaics, columnes, altars, objectes quotidians... totes mantenien el seu encant antic que tant les caracteritza.

Més enllà del museu, vam tenir l’oportunitat de pujar a la part més alta de la Torre del Pretori a través d’unes escales cargolades que, durant uns minuts, van semblar eternes. L’ascensió, però, va valer la pena quan des d’aquest mirador privilegiat vam poder contemplar les vistes de tota la ciutat de Tarragona. A banda de l’espectacular mar que teníem davant nostre i que lluïa d’un color turquesa preciós. Després de fer-nos fotografies per captar aquests moments especials, vam baixar a les amples voltes per les quals els espectadors entraven a les grades del circ i el sostenien. Finalment, i per posar punt i final a la nostra peregrinació al passat, ens vam dirigir cap a l’amfiteatre.

A diferència d’altres ciutats romanes, el de Tàrraco es construí fora de la ciutat i molt a prop de la Via Augusta. Molt ben situat a primera línia de mar, aquest amfiteatre podia arribar a acollir 15000 espectadors que veurien les munera gladiatoria i venationes asseguts a les graderies, de les quals se n’ha conservat gairebé la meitat de la seva totalitat. A més a més, conté una particularitat que el converteix en únic i són les restes d’una basílica paleocristiana amb planta de creu llatina que va ser erigida al segle VI, anys després que el bisbe cristià Fructuós i els seus diaques foren cremats a la seva arena i que el fet motivés la reforma per honorar els màrtirs. Afortunadament, no érem els únics turistes en aquell moment i la càvea acollia a tantes persones que no era complicat imaginar-se que tots estàvem presenciant un espectacle in situ tal i com feien els antics romans.

Fotografia by Cristina Tamashiro
Per últim, vam dinar pels voltants de la Rambla Nova i continuàrem captant records amb fotografies. Havia arribat el final de la nostra visita per la ciutat que recull tan enorme quantitat de patrimoni històric i que, fets desconeguts per alguns de nosaltres, va ser la segona capital de l’Imperi Romà durant uns anys i també va acollir, per exemple, l’emperador August entre els anys 26 i 25aC o, posteriorment, Adrià.

En definitiva, vam aprendre moltíssimes coses noves i vam gaudir d’una sortida tots junts que ens apropà, una vegada més, al les nostres arrels i, sobretot, ens va recordar que la cultura i la civilització romana segueixen tan vigents com ho eren durant els seus orígens, quan mai ningú no podria haver imaginat tota la repercussió que han tingut amb el transcurs dels segles. 

Gaudiu de la presentació que segueix amb les magífiques fotografies captades per la nostra companya Cristina i del vídeo enregistrat per en Bernat!

Ana Martínez García

View post on imgur.com





11 de març de 2018

Tot recuperant l'esperit olímpic



El passat diumenge 25 de febrer va tenir lloc a la ciutat sudcoreana de Pyeongchang la clausura dels XXIII Jocs Olímpics d’hivern. Durant aquests jocs, que van tenir una durada de 19 dies, 92 delegacions van seguir la tradició d’agermanar molts països del món, amb un fet puntual que potser a molts de nosaltres ens ha passat desapercebut, però que ha estat un gest molt important per la situació política que viuen dos països fronterers, les dues Corees. Però abans rememorem breument l’origen dels Jocs Olímpics moderns.

El seu origen ve de la mà (i la iniciativa) d’un home excepcional, Pierre de Coubertain, pedagog que va reivindicar la importància de l’esport focalitzant-lo des d’un punt de vista educatiu. Ell, en ser també historiador, va tenir la genial idea de recuperar els Jocs Olímpics de l’antiguitat per així poder fomentar la pràctica esportiva a escala mundial. La primera edició d’aquests es va celebrar a Atenes l’any 1896, per així recordar urbi et orbi les seves arrels gregues. Ell mateix va fundar el Comitè Olímpic Internacional (COI) el 1894 juntament amb Demetrios Vikelas, i també va dissenyar la bandera que es continua fent servir per recordar la germanor dels cinc continents.



Pel que fa pròpiament a la celebració d’aquestes Olimpíades, cal destacar les medalles de bronze de Regino Hernández i Javier Fernández, a Snowboard i Patinatge Artístic respectivament, fent que Espanya, després de 26 anys, tornés a guanyar medalles en uns Jocs Olímpics d’hivern. Que Noruega acabés els Jocs sent la primera en el podi del medaller amb 14 metalls d’or i el mateix nombre de plata i 11 de bronze. O que alguns atletes de Rússia van poder-hi competir sota la bandera d’“Atletes Olímpics de Rússia” tot i la sanció que el COI va imposar per dopatge a la seva delegació.

Tanmateix, el punt més destacable és que aquestes Olimpíades han estat batejades com els “Jocs de la Pau”. I la pregunta és per què?

La resposta la trobem en el fet que durant aquests jocs les dues Corees, les dues nacions enemigues que van ser dividides a causa d’una guerra qualificada per molts observadors de civil (1950-1953), han manifestat un pacte de treva i apropament històricament insòlit per poder celebrar uns jocs en pau i sense tensió política. Una mena de recuperació de l’esperit olímpic clàssic sense gairebé precedents. El paral·lelisme amb l’antiguitat és evident: ja en els jocs celebrats al sagrat santuari d’Olímpia, consagrats al totpoderós Zeus, passava un fet semblant. Cada quatre anys, durant els dies de competició i rituals religiosos, qualsevol guerra o conflicte obert entre les diverses póleis gregues s’aturava per poder celebrar els jocs.  Es declarava, així, una treva sagrada perquè les ciutats gregues deixessin de lluitar uns mesos si estaven enfrontades i permetessin els seus atletes participar-hi, entre finals de juliol i d'agost. Els atletes participants havien de ser homes, grecs, de condició lliure, no culpables de cap crim ni afectats per cap maledicció religiosa. Arribaven espectadors provinents de tota la Mediterrània i de totes les classes socials, des de prínceps fins a pobres.



Les dues Corees han participat sota la bandera unificada de Corea en alguns àmbits esportius com, per exemple, el hoquei sobre gel femení.
El president del COI, Thomas Bach, va afirmar durant la clausura que els esportistes han aconseguit allò que la política sovint no resol: una gran relació d’amistat, tot sembrant una llavor que, si es cuida, pot donar lloc a una bona relació futura entre els dos països per així acabar, definitivament, amb un conflicte que va començar entre ells ara fa 68 anys.

Aquest apunt vol reivindicar, una vegada més, el fet que si sabem emmirallar-nos en el passat podem construir un futur millor.

Ainhoa Buendía Becerra
1r batxillerat humanístic - Grec I

28 de febrer de 2018

APRENDRE JUGANT



Un dels objectius –potser el més important- relacionat amb l’aprenentatge dels nostres alumnes és que assoleixin coneixements a partir del fer, de l’experimentació i aplicació dels continguts que aprenen a l’aula. En aquest sentit, la creació i elaboració de material didàctic d’ús propi però també destinat a l’aprenentatge d’altres estudiants és, ens sembla, una bona manera d’aprendre. Aquest segon trimestre els alumnes de batxillerat de la matèria de Grec I han estat treballant en el disseny i producció d’un joc de memòria visual vinculat als fonaments lèxics d’etimologia grega que ens envolten arreu. El resultat parcial és aquest MEMORY ETIMOLÒGIC que podeu visualitzar a la fotografia i que esperem continuar fins a completar el joc definitiu aplicable a altres cursos i alumnes de diversos nivells i edats. El funcionament, és clar, tots el coneixem... Aprenem jugant?

D'esquerra a dreta: l'Ainhoa, la Meri, la Sofia, la Cristina i l'Álvaro. Dia de neu que hem aprofitat per jugar amb el nostre joc d'etimologia. Hi faltaven companys...

A que fa patxoca! I això que estem en una primera fase...


11 de febrer de 2018

Imatges d'Atenes (Εικóνες Αθηνών)


Els alumnes de Grec I hem començat un viatge virtual per Grècia que té com a punt de partida la seva capital, Atenes. Volem que ens hi acompanyeu i visiteu amb nosaltres els racons més emblemàtics de la ciutat, la que va ser la polis més important de l'antiguitat amb permís d'una altra gran ciutat-Estat, Roma. A Atenes hi conviuen les restes d'un passat lluminós -del qual en som hereus- amb la realitat d'una ciutat moderna, cosmopolita que no ha deixat mai de mirar enrera tot projectant-se cap al futur.
Esperem que el gaudiu tant com nosaltres.  

Καλό ταξίδι!



Alumnes de Grec I


5 de febrer de 2018

#yoconozcomiherenciaytú? 2018

Després d'un parell d'anys sense participar al concurs que convoca anualment l'AMUPROLAG i la SEEC de Múrcia, enguany hi tornem en motiu del bimil·lenari de la mort del gran poeta romà Publi Ovidi Nasó. Alumnes de 1r i 2n de batxillerat de Llatí han gravat aquest vídeo que recrea una ficció: l'entrevista que una periodista del segle XXI aconsegueix en primícia del poeta de Sulmona des de l'exili. En aquesta, Ovidi repassa les dades autobiogràfiques més importants i parla de la seva producció literària tot posant-la en relació amb una vida, la seva, plena de contrastos. I tot plegat amb un testimoni de luxe: la carta que l'escriptora figuerenca d'adopció Ma Àngels Anglada li fa arribar al nostre poeta a Tomis, seu del seu exili al Pont Euxí. 
Esperem que us agradi i també -per què no desitjar-ho!- tenir sort al concurs que donarà a conèixer els guanyadors el proper dilluns 12 de febrer.

ALEA IACTA EST!



P.S.: Podeu veure la resta de vídeos participants clicant aquí.


24 de gener de 2018

AGÓN: LA COMPETICIÓ A L'ANTIGA GRÈCIA


"Niké, la deessa de la Victòria que connecta el món dels mortals amb el món dels déus, ens dona la benvinguda a aquesta exposició i ens convida a descobrir la idea de competició a l'antiga Grècia, on herois, atletes i guerrers il·lustraven una rivalitat que dominava tots els aspectes de la vida, fins i tot la creació artística. Els grecs aspiraven a aconseguir l'excel·lència a través de l'equilibri entre el cos i la ment, d'una banda mitjançant l'esport i, de l'altra, amb la filosofia, les arts iles ciències."

"Els jocs infantils fomentaven la competitivitat i introduïen normes i regles de conducta. Els grecs eren uns fanàtics de l'esport. Els Jocs Panhel·lènics, que se celebraven a Olímpia, Delfos, Ístmia i Nemea atreien els millors atletes. També se celebraven competicions locals a moltes ciutats, essent els jocs d'Atenes els més cèlebres. Els guanyadors es consideraven herois i podien guanyar grans premis, que podien ser materials o bé fama i prestigi. Els esdeveniments esportius atreien grans multituds i eren una de les formes principals d'entreteniment.
Quant als certàmens teatrals i musicals, també atreien milers d'espectadors. Escriptors com Èsquil, Sòfocles, Eurípides o Aristòfanes van participar en aquests concursos. Apol·lo i Dionís representaven dues forces antagòniques: el pensament racional i l'emoció instintiva. 
Un altre àmbit en el qual es manifestava l'esperit competitiu era la guerra. Els estats i regnes grecs van estar en conflicte gairebé constant entre ells i amb els veïns. Les escenes de batalles, tant reals com imaginàries, eren habituas en l'art grec: des de petites pedres precioses fins a escultures arquitectòniques i monuments commemoratius de grans dimensions en honor dels soldats caiguts. 
Com passa també avui dia, la gent de diferents classes i entorns socials competia en la vida civil, tot i que en aquest cas el camp de batalla eren els espais públics i els cementiris. Els poderosos rivalitzaven per aconseguir més presència pública i més reconeixement. Aquesta lluita es traduïa en el gust pels objectes de luxe i arribava més enllà de la mort, amb tombes i mausoleus sumptuosos.
Els mites traslladaven al món dels déus les inquietuds humanes i canalitzaven l'esperit competitiu per mitjà de les figures d'herois i semidéus, com ara Hèracles i els seus famosos treballs, Aquil·les a la guerra de Troia o la bellesa llegendària d'Afrodita i d'Helena d'Esparta. Els herois eren manipulats pels déus, que alhora competien entre ells per ajudar els seus mortals favorits.
Els antics grecs pensaven que l'esperit competitiu era inherent a la naturalesa humana i que podia transmetre una força positiva, innovadora i dinàmica. Davant de l'individualisme que domina molts aspectes de la vida actual, a l'antiga Grècia la competició representava la personalitat col·lectiva i era un element de cohesió social. Per això les paraules "agonístic", "agonal" o "agonia", que venen del grec agón, fan referència a la lluita dels atletes, però també al caràcter públic de la competició."
                                                                               (Del tríptic Agón, de CaixaFòrum)

El proppassat dimecres 17 de gener, al CaixaFòrum, es va encetar un cicle de conferències que posarà punt i final el 14 de febrer, partint de l’origen del concepte agón a través de la poesia, els grans festivals dramàtics o el significat del terme heroi per a la societat de l'antiga Grècia.
Aquest cicle de conferències el va iniciar la Dra. Eulàlia Vintró, catedràtica jubilada de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona, amb una brillant exposició sobre l’origen de l'accepció del terme grec “agón”. Segons Vintró, aquest mot no té una traducció exacta al català, i és per això que podem arribar a observar fins a tretze significats diferents, tot i que l'accepció traduïda més vegades és el de “lluita”. Una possible explicació per a aquesta polisèmia podria ser que aquest terme es va utilitzar des dels orígens de l’èpica fins a l’època romana, i és per això que en llatí trobem el verb ago amb significats com "empènyer", "conduir", "procés" o "dirigir-se cap a". I de la mà de l’etimologia en deriven paraules com protagonista, antagonista, agonia o agonalEl fil de la conferència girava al voltant de textos clàssics on es podien observar els diferents matisos que pot adaptar aquesta paraula.


A continuació, i a mode d’exemple, en teniu alguns:

1)  Lloc per celebrar competicions o certàmens i el públic que hi és present.

Homer, Odissea 8, 259-261

αἰσυμνῆται δὲ κριτοὶ ἐννέα πάντεσ ἀνέσταν,
δήμιοι, οῐ κατ’ ἀγῶνα ἐῡ πρήσσεσκον ἓκαστα,
λείηναν δὲ  χοπόν, καλὸν δ’ εῠρυναν ὰγῶνα

(Llavors els mestres de jocs, escollits pel poble, s’alçaren,
nou, que solien guardar tota cosa en bon ordre a la lliça
van allisar el redol i van fer un bon camp de certamen) (Trad. de Carles Riba)

2)  Conjunt d’assistents.

Homer, Ilíada 24, 1-2

Λῦτο δ’ἀγών, λαοὶ δὲ θοὰς ἐπὶ νῆας ἓκαστοι
ἐσκίδναντ’ ἲέναι.

(Va dissoldre l’aplec i la gent va anar dispersant-se
cadascú al seu navili) (Trad. de Manuel Balasch)

3)  Assemblea, tribunal, reunió, multitud.

Hesiode, Teogonia 87-92

Τούνεκα γὰρ βασιλῆες ἐχέφρονες, οῠνεκα λαοῖς
βλαπτομένοις ἀγορῆφι μετάτροπα ἕργα τελεῦσι
ῥηιδίως, μαλακοῖσι παραιφάμενοι ἐπέεσσιν·
ἐρχόμενον δ’ ἀν’ ἀγῶνα θεὸν ὣς  ἱλάσκονται
αἰδοῖ μειλιχίῃ, μετὰ δὲ πρέπει ἀγρομένοισι.
τοίη Μουσάων ἱερὴ δόσις ἀνθρώποισιν.

(I heus ací per què els reis són tinguts per assenyats, perquè, en l’assemblea, saben donar al poble ofès la possibilitat de vindicació, tot apaivagant els ànims amb les seves paraules benèvoles. I quan se’n va a l’assemblea, tots el veneren com a un déu per la seva digna benevolència, i ell excel·leix enmig dels reunits. Tal és el do sagrat que fan les muses als homes.) (Trad. de J.Castellanos)

4)  Joc, competició, certamen

Sòfocles, Electra 680-684

ΠΑ. Κὰπεμπόμην πρὸσ ταῦτα καὶ τὸ πᾶν φράσω.
Κεῖνοσ γὰρ ἐλθὼν εἰς τὸ κλεινὸν Ἑλλάδοs
Πρόσχνμ’ ἀγῶνος, Δελφικῶν ᾰθλων χάριν
ὃτ’ ἣσθετ’ ἀνδρὸς ὀρθίων κηρυγμάτων
δρόμον προκηρύξαντοσ, οὑ πρώτη κρίσις,

(Perxò m’envien, i faré el report de tot,
havent vingut Orestes als il·lustres jocs,
honor de Grècia, els premis dèlfics cobejant
quan va sentir que l’home, amb escarit pregó,
anunciava el cos primer que es decideix) (Trad. de Carles Riba)

5)  El terme passa del significat "combat" al sentit de batalla

Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès 2, 89,8

Τὸν δὲ ἀγῶνα οὐκ ἐν τᾦ κόλπῳ ἑκὼν εἶναι ποιήσομαι οὐδ’
ἐσπλεύσομαι ἐς αὐτόν

(Per altra banda, la batalla, mentre pugui, no la donaré al golf, ni hi entraré. (Trad. de J.Berenguer)


6)  Debat íntim, preocupació. Aquí s’adopta el valor més psicològic del terme “agón

Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès 7, 71, 1

ὅ τε ἐκ τῆς γῆς πεζὸς ἀμφοτέρων ἰσσορρόπου τῆς ναυμαχίας καθεστηκυίας πολύν τὸν ἀγῶνα καὶ ξύστασιν τῆς γνώμης εἶχε

(Por su parte, las tropas de unos y de otros que habían quedado en tierra, mientras la batalla permaneció indecisa estaban llenas de duda y ansiedad (Trad. de F. R. Adrados)

7)  Discurs, debat

Polibi, Històries 12, 27, 8

ὁ δὲ Θεόπομπος τοῦτον μὲν ἄριστον ἐντοῖς πολεμικοῖς τὸν πλείστοις
κινδύνοις παρατετευχότα, τοῦτον δὲ δυνατώτατον ἐν λόγῳ τὸν
πλείστων μετεσχηκότα πολιτικῶν ἀγώνων.

(I Teopomp diu que el més bon expositor d’assumptes bèl·lics és el que s’ha trobat a més batalles, i el més hàbil a compondre discursos el qui ha participat en més debats polítics. (Trad. de M. Balasch)

8)  Procés, judici

Èsquil, Eumènides 677

Μένω δ’ ἀκοῦσαι πῶς ἀγών κριθήσεται

(Ara espero sentir com es jutja el debat" (Trad. de Carles Riba)

9)  Eris (rivalitat, discòrdia), d’aquí prové la paraula ja esmentada antagonista

Hesiode, Treballs i dies 15-16

οὔ τις τήν γε φιλεῖ βροτός, ἀλλ’ ὑπ’ ἀνάγκηs
ἀθανάτων βουλῇσιν τιμῶσι ἀγῶνα βαρεῖαν.

(No la desitja cap mortal: només obligats per una necessitat i per la voluntat dels immortals els homes veneren l’Eris cruel) (Trad. de J. Castellanos)


Després d’aquest breu recorregut per alguns dels significats d’aquest mot podem observar que l’esperit agonal és un tret característic dels grecs alhora que els distingeix de la resta de cultures.  L’agón havia de complir tres premisses: la lluita entre iguals, que fos jutjada amb equanimitat i unes regles molt rigoroses.

Per això, a l’època arcaica, els agones eren una celebració habitual ja que la vida girava entorn a aquest fet i l'’agón més important es traduïa en el vencedor dels Jocs d’Olímpia. No és, però, fins a l’època clàssica que l’esperit agonal s’estén de la capacitat física a la mental; a la filosofia, al debat, els discursos, els simposis... Així doncs, la competició és un fenomen de la humanitat.

Per què tants significats per a aquesta paraula i per què no ens podem quedar amb un de sol, sinó amb la riquesa de matisos?  Per què només els grecs van saber posar l'accent en l’”agón” en tots els aspectes de la vida?

Gaudiu de l'exposició!

Kènia Sanz
1r curs del Grau d'Humanitats a la UPF